lunes, 23 de julio de 2007

jueves, 19 de julio de 2007

FESTIVAL DE HYERES
CAHIERS DU CINEMA
Nº 304 Octobre 1979

Leos Carax



Le film catalan Shirley Temple Story de Antoni Padrós (1975-76) était une sorte de “happening” dans le programmation du festival-même s’il ne restait qu’une vingtaine de espectateurs à fin de la projection. Quatre heures de pellicule brute, non raffinée, noire et blanche.A.Padrós (2) a un tempérament de cinéaste délirant- je ne parle pas d’un délire à la Ken Russel, fantasmatique et esthétisant, mais d’un rapport fou au cinéma à la pellicule, aux images qu’il prend (A.P. ne fait jamais de seconde prise; la quasi totalité des plans tournés sont utilisés). Il s’agit au départ de raconter comment Shirley Temple, America’s little sweetheart, n’a pas obtenu le rôle de Judy Garland dans Le Magicien d’Oz. Mais le film est constamment détourné: par une bande d’anarcho-structuralistes, par les Filles de Généraux (Pit,Pot,Put),
par des anges fascistes et sexués. Par Hollywood etc. S.T.S. jue avec et de sa durée: le spectateur bouge sans arrêt par rapport au film, lequel a au moins cinc fins. On en prend plein la vue et l’ouïe (répertoire-fleuve de chansons américaines et allemandes des annés trente-quarante). L’usage du kitsch est tellement primaire qu’il n’est pas insupportable-comme souvent. La Shirley Temple de l’histoire, c’est Rosa Morata, un corps enfantin et obscène qui s’articule–se désarticule à volonté, un visage génialment poupin. Elle a un don pour soutenir les longs plans fixes: comme celui, démentiel, où elle gringote des corn flakes avec flegme, assise contre un grand mur nu, alors que nous parviennent les dialogues d’un feuilleton-télévision américain, en voix off et histérique.

Caspar David Friedrich y el joven Werther



Fue durante una mañana, muy temprano, cuando el joven Werther penetro en un paisaje ajeno, el paisaje era sombrío y no le pertenecía, el paisaje era de Caspar David Friedrich, súbitamente la mañana se transformó en un frío atardecer, en el fondo dos mujeres regresaban del cementerio de llorar a sus muertos, el joven caminó hacia un futuro incierto, jamás regresó.
THE RISING, FALL AND REST OF MARIA VON HERZIG
© Antoni Padrós 1986



Confessional melodrama, on edge and purposely out of tune, where music underlines every accion with accurate precision.

A Spanish actress, Maria Montenegro, is successful in the nazi Germany under the name of Maria Von Herzig. Very seriously ill she is forced to go back to Spain where she confines herself in a mansion to prepare what will be her last perfomance.

Scorted by her secretary and confident she speaks of the past splendours while she feverishly identifies with the role of Werther's Lotte, her last chance to remain in the fictitious world of cinema.

Madden she drags herself towards the most absolute decadence. Withim exasperation, in a total and absolute confusion, she will call on Werner and Werther, convinced that it is Werther who has finally come to free her of her suffering. Ecstasy will come beyond death, finally being Werther's Lotte, while Jan Kiepura sings "Heute nacht oder nie".

viernes, 6 de julio de 2007

L'HOME PRECIS

©L'HOME PRECÍS
Un conte de Nadal
VITA SI SCIAS VTI LONGA EST

Nadal
Era un fred matí de Nadal quan tot just obrint els ulls, aquell home tan precís va endevinar, o tal vegada pressentir, que els esdeveniments es precipitarien damunt seu d’una forma desigual, però previsible.
L’estranya llum que es filtrava de l’exterior a través dels finestrons, tenia quelcom de misteriós i extraordinari alhora . Arraulit dins el llit , aquell home tan precís va intentar esbrinar-ho, però aquest petit esforç li va semblar quasi tan complicat com endinsar-se en el laberint d’Arcàdia, llavors, amb un impuls sense control es precipità fora del llit tot posant-se dempeus sobre el terra fred. Aquest procès tant natural i instintiu li va donar a entendre que el seu ordre interior s’esmicolava, ja que aquest no seguia cap decisió preconcebuda i ell, sempre tan precís, es preguntava el perquè d’aquest gest tan injustificat com inútil. A aquell home tot aixó el desconcertava, ja que no li era gens fàcil d’arribar a cap conclusió, però a pesar de tot, ell impertèrrit, seguia investigant amb tanta meticulositat, que el seu règim intern i ferotge l’acabava per embogir.
Va obrir els finestrons amb un gest mecànic, improvisat i sense premeditació: una llum blanca i esfereïdora va il.luminar l’habitació; teulades i terrats semblaven estar captius del pes sòlid de la neu, mentre el blanc s’endinsava i es confonia amb el gris del cel tot perdent-se cap a l’horitzó. L’alè d’aquell home tan precís va entelar els vidres per uns instants, mentre un cert desassossec va apoderar-se de la seva persona en sentir-se plenament indentificat amb el paisatge que se li oferia al seu davant, era aquella coneguda fredor que feia tant de temps que s’havia instal.lat dins seu, i ara en aquest matí de Nadal es reflectia en ell com una bufetada; a on havien anat a parar aquells vells sentiments? Ara, disortadament, una terrible glaçor ocupava el seu lloc, la meticulositat del seu caracter l’havia apartat de tot allò, deia ell, que li podia fer més mal; els sentiments al.liens.
Amb un gest estudiat i precís es va calçar las sabatilles i amb una precisió immillorable va engiponar-se la bata de franel.la gris, llavors es va dirigir cap la cambra de bany. S’introduí dins la sala freda, ascèptica i ordenada on les tovalloles guardaven una simetria perfecta, obsessiva. Les diferents ampolles de colónia, after, massatge, etc. arrenglerades tot fent escala de colors i de tamanys; de grans a petites. Tot aixó era observat pel nostre home amb tanta precisió que li feia modificar qualsevol anomalia per insignificant que fos. Era una cambra de bany sense empremtes i que defallia davant de tanta perfecció. Aquell home tan precís abans de pujar sobre la bàscula de bany ja sabia de bell antuvi que el seu pes des de feia molt de temps era de seixanta cinc quilos, però, de nou, la seva precisió s’esmicolava al comprovar que d’un dia per l’altre havia augmentat un quilo, allò el va trasbalsar d’una forma bastant ostensible i va ser llavors quan un fet encara més inexplicable i extraordinari el colpejà definitivament. Una manca de coordinació entre el seu cervell i els seus reflexes va fer que el seu rostre es reflectís involuntàriament en el mirall.

Un calfred li va lliscar pel moll de l’os al comprovar que un plec profund li ratllava la cara de dalt a baix.- No pot ser, però si ahir abans d’anar a dormir tenia la cara ben llisa- va pensar. Alló representava que aquell deteriorament espontani no seguia cap mena d’ordre i que aquell senyal tant sols es podia entendre, potser, com un presagi; però, per què? o potser només tan sols es tractava d’un senyal obscè sorgit de la nit o del malson de sentir-se despert?
Era evident que aquell personatge que es reflectia davant seu no li era totalment desconegut, més ben dit, en part s’hi reconeixia i aixó el pertorbava. Mai s’havia observat amb tanta precisió, i per més que ho intentava no podia apartar la vista del solc que li partia la cara, - Quin fàstic! va pensar, mentre donava un pas enrera tot assajant la fugida, però ja era massa tard per intentar-ho. Un fet que aquell home tan precís classificaria també d’extraordinari va capgirar tots els seus plantejaments. Aquell rostre, que a la fí era el seu rostre, almenys d’aixó ell n’estava més o menys segur, va transformar imperceptiblement el rictus escèptic de la seva boca amb un somriure, que immediatament ell va qualificar de malèfic.
La seva inquietud era creixent, a més tenia la certesa que aquella situació acabaria per escapar-se-li de les mans si no optava per una acció precisa i dràstica. Volia saber si aquell home que l’observava des d‘el mirall era veritablement ell mateix, però, com podia averiguar-ho? El seu ordenat sistema de reacció el portava a una lògica ben galdosa; ell un home tan precís, s’endinsava per uns paranys confusos que feien que el seu món trontollés, saltant-se les més elementals normes d’un ordre establert, del que ell n’era el seu escarceller. Llavors, amb la precisió que li era pròpia, arribà a la conclusió no sense deixar de sospesar que l’acte que anava a realitzar el podria, potser, pertorbar eternament, ja que es tractava d’un viatge del que no en sabia rés, ni tan sols si la tornada seria possible. Havia de travessar el mirall i situar-se a la part oposada , per poder certificar o, més ben dit, assegurar que el que reflectia el mirall era veritat, o en tot cas poder així desemmascarar l’intrús que li usurpava l’imatge. Després d’aquest tan lògic raonament, aquell home pertorbat per l’angoixa de no saber si era o no era realment ell mateix, decidí travessar el mirall sense cap altre raciocini, i així ho va fer; primer una mà i després l’altra i amb un tres i no res es va trobar a l’altre cantó del mirall observant la cambra de bany des d’una perspectiva totalment diferent. La cambra, ara, estava buida, tant sols s’hi podia contemplar el sinistre parpelleig del neó.
En el seu rostre es dibuixava l’espant, un espant que no es podia reflectir enlloc, llavors va donar uns passos enrera, aquella soledat no era la soledat confortable i egoïsta a la que estava acostumat aquell home tan precís, sino que alló era el no rés. Una veu que era com la seva veu, va fer que es girés. Allí estava ell en carn i ossos, era com l’home precís però no ho era, en el rostre d’aquell home no hi havia cap plec, en canvi si que hi havia una expresió que irradiava bondat. Llavors l’home precís va iniciar un diàleg amb el seu doble i digué:

- Quina mena de broma és aquesta?, i tu, qui ets?
Aquell home que era igual que ell però que no ho era, va accentuar el seu somriure una mica més, cosa, que a l’home precís li va semblar fora de lloc, mentre aquell desconegut li deia;
- Mira, a pesar de les aparences, jo no soc la teva consciència, ja que aquesta fa molt de temps que es va morir d’avorriment - digué tot això amb un aire festiu i enriolat. Llavors l’home precís quequejant per la ràbia tan sols va poder dir:
- Però, què, què, què vols dir amb això de l’avorriment?
- Vull dir que jo soc la part lúdica que tu, durant tota la teva vida, has anat rebutjant , podriem dir que soc el teu alter ego o, si tu vols, el teu àngel de la guarda i que estic aquí per passar comptes.
- Passar comptes? però, de què? Jo mai no he fet mal a ningú, sempre he estat un home correcte i respectuós amb tothom.
- Sí, si, ja ho sé tot això, però tu no t’has arriscat mai, sempre has estat sota el teu propi control i sense cap màcula. A veure, què en saps dels sentiments del altres? i dels teus? Rés, veritat? Mira, pels de dalt, que filen molt prim, una vida com la teva és considerada com un error de fabricació. Aquest solc que et parteix la cara i que tan et preocupa, perquè s’escapa dels teus coneixements, és com un senyal d’advertència. Mira, la vida és llarga si la saps aprofitar i sino, no . Digué l’àngel amb un to sever.
A l’home precís les paraules de l’àngel el van fer reflexionar per uns instans i després digué:
- Què és el que puc fer, doncs? Per a mi aquest ordre tan precís significava la meva protecció. En certa manera, el meu ordre m’evitava el dolor.
L’àngel brandant el cap amb comprensió, afegí:
- La vida significa exposar-se al bé i al mal, al de dalt, que ho veu i ho sap tot, li complau que disfruteu, però li empipa que tingueu por a la vida, i que li busqueu una perfecció impossible. Mira, si hagués volgut fer-vos perfectes ja us hi hagués fet-.L’àngel restà uns moments en silenci i l’home precís ho aprofità per replicar:
- A veure si ho entenc, tu m’estàs dient que soc trist i avorrit en la meva recerca impossible de la perfecció, i per dir-me tot això aprofites el dia d’avui que és Nadal par notificar-me que aquesta manera de ser no agrada al de dalt, fracament ho trobo una impertinència i em pregunto quin mal hi ha a ser com sóc. L’home plegà els braços amb energia, mentre l’àngel, sortint del seu recolliment, digué:
- Home! home! tampoc t’ho has d’agafar així, però en una cosa si que tens raò, la veritat és que escollim el dia de Nadal par visitar els mortals, perquè el dia d’avui és un dia en que la vostra sensibilitat sembla estar més a flor de pell, degut potser als grans magatzems, i els enllumenats, i les nadales al carrer que proliferen monòtones arreu. Naturalment, nosaltres aprofitem l’avinentesa dels mitjans de comunicació per fer-nos presents durant aquesta diada. Per altre banda el que t’intentem dir és que una mica de frivolitat no fa mal a ningú. A veure, tu, per exemple, què en saps dels plaers de la vida? Rés, oi? Vull dir que tot el que et queda pendent per experiències no viscudes, haig de carregar-ho jo a les meves espatlles, per la qual cosa ja va sent hora de que compartim aquest pes, ja que si continues com ara en poc temps et quedaràs tan erm com una pedra i llavors ja no hi haurà res a fer-. L’àngel allargà els braços cap aquell home tan precís, com si volgués assenyalar-li el camí, i amb una veu suau i persuassora afegí:
- Au, au, vine amb mi.

I l’home precís va unir les seves mans amb el seu alter ego o àngel de la guarda i va dir:
- A on anem?
L’àngel, amb un somriure malèfic, li digué:
- A buscar un bon lloc per passar la nit i esperar amb franc albir la ressurrecció de la teva carn.

Va ser en aquell fred matí de Nadal quan, tot just obrint els ulls, aquell home tan precís va endevinar, o tal vegada pressentir, que els esdeveniments es precipitarien damunt seu d’una forma desigual, però previsible.

Werther 1996

jueves, 5 de julio de 2007



MY GLASS SHALL NOT PERSUADE ME I AM OLD

CARTA DE CARLOTA A WERTHER


El cielo enfurecido lanza rayos mortales en forma de afiladas espadas que se clavan en mi corazón hasta formar la imagen dolorosa que te escribe, y que a duras penas puede sostener la frágil pluma, que desfallece sobre el papel.
Con exultante fervor saludo al Señor de las Tinieblas, que guia nuestros pasos y nos acerca al encuentro definitivo, como la luz al alba.
¡Werther! Mi nostalgia se torna en perpetua impaciencia. Beso tu sombra bien amada y corro hacia ti, con un deseo que es también sufrimiento.

Tu Carlota
LAURA /Gene Tierney /



Mai més, mai més
podrem arranjar l’estropell
l’irreperable buit de la seva absëncia.

Amdós ho sabem i malaïm la
intolerància dels déus, que
així ho dicidiren.

Ella quasi perpètua, incansable,
repeteix dia darrera dia
aquella imatge congelada,
tot venint de la pluja,
tot retornant de la mort.

Mai més, mai més
podrem sorprende el seu esguard
que ens busca dins la fosca.

Laura ombra estimada,
si algun dia et retrobem
ja no serà el mateix, ja que
l’éxtasi tan minuciosament preparat
es va interrompre i nosaltres
malauradament, ja no podrem anar més enllà.

Goodbye Laura!

Werther