En aquell precís moment, tot just veure aquell rostre, vaig saber amb tota certesa que allò significava sense cap altra mena de dubte que un retorn, una revifalla del passat, una revifalla però, que m’abocaria a una mort certa, una mort a la que jo estava predestinat des del dia que la vaig conèixer.
Ara la Judith estava al meu davant somrient, i jo no podia fer altra cosa que somriure també. Els anys per ella havien passat de forma imperceptible, tan sols unes petites arrugues al costat dels ulls que s’accentuaven en somriure i li donaven un aspecte distiguit i distant. El pàl.lid cabell recollit a la nuca amb una estudiada senzillesa, feien d’ella el prototipus de dona elegant, freda i llunyana, tan sols el rictus de la boca... ah!, sí, la seva boca!, i els seus llavis, i les seves dents tan blanques que contrastaven i, de quina manera!, amb la foscor de la seva ànima. Mentre ella, aliena als meus pensaments, s’esforçava a oferir-me una imatge quasi perfecta, que jo, a pesar dels seus esforços, descobria quelcom de ben diferent sense esforçar-m’hi gaire. A través del rictus dels seus llavis apareixia aquella coneguda sensualitat que de nou em portava al passat, un passat que per sempre més estaria lligat al d’ella.
Amb la cigarreta a la mà, va acostar-se com pidolant protecció.
-Va home! Em dones foc, no? -va dir, tot posant la seva cuidada mà de llargues ungles de color porpra sobre la meva solapa i espolsant amb molta suavitat però amb persistència alguna cosa, segurament invisible. Per uns segons el seu contacte em va fer bategar el cor; sabia que si l’emoció em delatava, estava perdut. Ella, indiferent a tot el que es furgava dins meu, es va atansar encara més. La seva proximitat em va fer sentir el seu alè indeterminat i salivós en posar-se la cigarreta als llavis entreoberts i vermells com un fruit madur.
No hay comentarios:
Publicar un comentario