Quand se désagrègent les mythes hollywoodiens...
"Le voici enfin, , cet iconoclaste que Luís Buñuel appelait de ses voeux !
On ne s'éntonnera pas de constater qu'il s'agit d'un Espagnol ou plus exactement d'un Catalan, Antoni Padrós"
Maurice Outrieres "la Marseillaise"
"Rosa Morata, un corps enfantin et obscène qui s'articule - se desarticule à volonté, un visage geniálment poupin."
Leos Carax "Cahiers du Cinema" Nº 304
Shirley Temple Story
miércoles, 12 de diciembre de 2007
sábado, 10 de noviembre de 2007
GIUSEPPE ARCIMBOLDO
Arcimboldo dans tous ses états au Musée du Luxembourg
La plus grande exposition depuis vingt ans consacrée à Arcimboldo (1526-1593), icône des surréalistes pour ses portraits bizarres composés d'un assemblage de fruits et légumes ou d'animaux, s'ouvre samedi au musée du Luxembourg à Paris.
Adulé de son vivant, ennobli par les Habsbourg, le lombard tombe dans l'oubli après sa mort pendant près de 4 siècles, avant d'être redécouvert par les surréalistes.
Du 15 september au 13 janvier 2008
Musée du Luxembourg
19, rue de Vaugirard
La plus grande exposition depuis vingt ans consacrée à Arcimboldo (1526-1593), icône des surréalistes pour ses portraits bizarres composés d'un assemblage de fruits et légumes ou d'animaux, s'ouvre samedi au musée du Luxembourg à Paris.
Adulé de son vivant, ennobli par les Habsbourg, le lombard tombe dans l'oubli après sa mort pendant près de 4 siècles, avant d'être redécouvert par les surréalistes.
Du 15 september au 13 janvier 2008
Musée du Luxembourg
19, rue de Vaugirard
jueves, 1 de noviembre de 2007
VICTOR NOIR
Una mañana en Pere Lachaise.
París. Hace más o menos un año, era una mañana gris, oscura, lluviosa, los coches circulaban con las luces encendidas, fue este día cuando decidí ir a visitar el cementerio de Pere Lachaise.
Llegué hacía las nueve y cuarto de la mañana, no había nadie, bueno si, una joven norteamericana con un paraguas rojo que aceleraba el paso por el paseo central, pensé: seguro o casi seguro que va en busca de la tumba de Jim Morrisson. Decidí seguirla, en mi iPod sonaba Cecilia Bartoli con el aria de Gluck, “Tremo fra’ dubbi miei”.
Llovía copiosamente y una ráfaga de viento me dobló el paraguas, de pronto la joven había desaparecido. Me resguardé de la lluvia en un viejo panteón con la verja rota, allí permanecí expectante, un suave ruido que venía de la calzada me mantuvo alerta unos momentos, ante mis ojos aparecía un magnifico coche americano de los años sesenta que se deslizaba con suavidad, la lluvia arreciaba y yo como observador pasivo solo pude dejarme arrastrar por los acontecimientos que sucedieron mas tarde.
A lo lejos el coche se paró, un chofer uniformado y con un gran paraguas negro resguardó de la lluvia a dos espléndidas mujeres, que con cierto glamour descendieron del coche con un ramo de flores, luego, desaparecieron entre tumbas y panteones por una de las calles que fluían desde la avenida. La humedad y la imaginación me provocaron un escalofrío. Al cabo de un tiempo las dos mujeres aparecieron de nuevo, subiendo al coche que desaparecía en la lejanía.
Sentía cierta curiosidad, al momento, una lluvia suave hizo que saliera de mi escondrijo y me dirigí, sin pensarlo dos veces, hacía el enigma que envolvía a las dos mujeres, seguro que la tumba de Jim Morrisson estaba allí, aceleré el paso, calculé con precisión y finalmente me encontré con otro enigma, no era la tumba de Jim Morrisson. Mi sorpresa fue al comprobar que en su lugar había una magnifica escultura de bronce, (de Amédée-Jules Dalou) con un joven que yacía en el suelo con el sombrero de copa a un lado, una imagen con un aspecto de asombrosa realidad, con delicadeza las flores habían sido esparcidas por todo su cuerpo, su nombre, Victor Noir 1848-1870, para mi todo un desconocido, no pude dejar de mirar, porqué era muy evidente, la generosidad de su entrepierna, que aparecía muy lustrosa y con un desgaste evidente. Todo un misterio.
Mas tarde supe quien era Victor Noir, periodista de La Marsellaise, asesinado en un duelo, por desavenencias politicas, por el príncipe Pierre Bonaparte. Esto fue el principio de una agitación política que no cesó hasta la caída del imperio de Napoleón lll.
Actualmente aún, algunas mujeres con mal de amores, vienen por superstición, a acariciar la protuberancia del desgraciado y seductor periodista, para aliviar sus males.
Werther
París. Hace más o menos un año, era una mañana gris, oscura, lluviosa, los coches circulaban con las luces encendidas, fue este día cuando decidí ir a visitar el cementerio de Pere Lachaise.
Llegué hacía las nueve y cuarto de la mañana, no había nadie, bueno si, una joven norteamericana con un paraguas rojo que aceleraba el paso por el paseo central, pensé: seguro o casi seguro que va en busca de la tumba de Jim Morrisson. Decidí seguirla, en mi iPod sonaba Cecilia Bartoli con el aria de Gluck, “Tremo fra’ dubbi miei”.
Llovía copiosamente y una ráfaga de viento me dobló el paraguas, de pronto la joven había desaparecido. Me resguardé de la lluvia en un viejo panteón con la verja rota, allí permanecí expectante, un suave ruido que venía de la calzada me mantuvo alerta unos momentos, ante mis ojos aparecía un magnifico coche americano de los años sesenta que se deslizaba con suavidad, la lluvia arreciaba y yo como observador pasivo solo pude dejarme arrastrar por los acontecimientos que sucedieron mas tarde.
A lo lejos el coche se paró, un chofer uniformado y con un gran paraguas negro resguardó de la lluvia a dos espléndidas mujeres, que con cierto glamour descendieron del coche con un ramo de flores, luego, desaparecieron entre tumbas y panteones por una de las calles que fluían desde la avenida. La humedad y la imaginación me provocaron un escalofrío. Al cabo de un tiempo las dos mujeres aparecieron de nuevo, subiendo al coche que desaparecía en la lejanía.
Sentía cierta curiosidad, al momento, una lluvia suave hizo que saliera de mi escondrijo y me dirigí, sin pensarlo dos veces, hacía el enigma que envolvía a las dos mujeres, seguro que la tumba de Jim Morrisson estaba allí, aceleré el paso, calculé con precisión y finalmente me encontré con otro enigma, no era la tumba de Jim Morrisson. Mi sorpresa fue al comprobar que en su lugar había una magnifica escultura de bronce, (de Amédée-Jules Dalou) con un joven que yacía en el suelo con el sombrero de copa a un lado, una imagen con un aspecto de asombrosa realidad, con delicadeza las flores habían sido esparcidas por todo su cuerpo, su nombre, Victor Noir 1848-1870, para mi todo un desconocido, no pude dejar de mirar, porqué era muy evidente, la generosidad de su entrepierna, que aparecía muy lustrosa y con un desgaste evidente. Todo un misterio.
Mas tarde supe quien era Victor Noir, periodista de La Marsellaise, asesinado en un duelo, por desavenencias politicas, por el príncipe Pierre Bonaparte. Esto fue el principio de una agitación política que no cesó hasta la caída del imperio de Napoleón lll.
Actualmente aún, algunas mujeres con mal de amores, vienen por superstición, a acariciar la protuberancia del desgraciado y seductor periodista, para aliviar sus males.
Werther
martes, 30 de octubre de 2007
sábado, 27 de octubre de 2007
jueves, 25 de octubre de 2007
VOLAR
Me desperté justo en el momento en que la madera de la cama crujió de la forma en que acostumbra hacerlo, sin ningún aviso, solo porque es viva y respira, esto me produjo un ligero sobresalto qué me inquietó tan solo por unos instantes, luego, decidí serenarme, pero un oculto terror me precipitó hacia unos acontecimientos de los que aún ahora, después de oscurecerse los días y levantarse las mañanas con su lógica perfección, jamás podré comprender ni olvidar.
Fue algo fugaz, pero por primera vez en mi corta vida pude volar, levité con suavidad hacía el techo de la habitación, allí permanecí suspendido, hasta que por iniciativa propia y dado el espectáculo que se me ofrecía desde aquellas alturas, una perspectiva de la habitación desconocida para mi, la gran cama de los abuelos, y yo dando vueltas con suavidad alrededor de la gran lámpara, decidí aventurarme y salir por la ventana que comunicaba con el comedor, después iría al jardín y tal vez mas tarde hacía las nubes, con sus caprichosas y extrañas figuras, pero la cama crujió de nuevo, percibí este aviso cómplice, al momento se me vació el cuerpo y me precipité al mullido colchón, fue como el descenso de la noria.
La bien timbrada voz de la abuela me llegaba con un tono de preocupación.
Abuela.- ... Doctor, ardía, ardía, 42 grados.
Una mano fría se introducía por debajo del pijama y me sacaba el termómetro de la ingle.
Doctor.- No hay porqué preocuparse señora, ha descendido y esto es buena señal.
Jamás he vuelto a volar.
Werther
INSTRUCCIONES PARA DESNUDAR A LA RAZA HUMANA
XXI
Desnudad a la Muerte.
Cualquiera muerte, son todas iguales, no respeteis su
manto negro ni su corona de luces, levantadle el manto,
miradle con descaro por todas partes, urgueteadla,
aunque se ría
La muerte no lleva medias
Sin prisa
La muerte no tiene cintura
Un poco más
La muerte tiene pelos
Un postrer esfuerzo
La muerte no era virgen:
Que se la lleven, dejadla con vida.
Fernando Alegría
miércoles, 24 de octubre de 2007
GIUSEPPE TOMASI DI LAMPEDUSA/ I RACONTI/
RICORDI D'INFANZIA
(frammènto)
I LUOGHI
Anzitutto la nostra casa. La amavo con abbandono assoluto. E la amo ancora adesso quando essa da dodici anni non è più che un ricordo. Fino a pochi mesi prima della sua distruzione dormivo nella stanza nella quale era nato, a quattro metri di distanzada dove era stato posto il letto di mia madre durante il travaglio dil parto. Ed in quella casa, in quella stessa stanza forse, ero lieto di essere sicuro di morire. Tutte le altre case (poche del resto, a parte gli alberghi) sono state dei tetti che hanno servito a ripararmi dalla pioggia e dal sole, ma non delle CASE nel senso arcaico e venerabile della parola. Ed in ispecie quella che ho adesso, che non mi piace affatto, che ho comperato per far piacere a la mia Moglie e che sono stato lieto di far intestare a lei, perché veramente essa non è la mia casa.
Sarà quindi molto doloroso per me rivocare la Scomparsa amata come essa fu sino al 1929, nella sua integrità e nella sua bellezza, come essa continuò dopo tutto ad essere sino al 5 Aprile 1943 giorno in cui le bombe trascinate da oltre Atlantico la cercarono e la distrussero.
(frammènto)
I LUOGHI
Anzitutto la nostra casa. La amavo con abbandono assoluto. E la amo ancora adesso quando essa da dodici anni non è più che un ricordo. Fino a pochi mesi prima della sua distruzione dormivo nella stanza nella quale era nato, a quattro metri di distanzada dove era stato posto il letto di mia madre durante il travaglio dil parto. Ed in quella casa, in quella stessa stanza forse, ero lieto di essere sicuro di morire. Tutte le altre case (poche del resto, a parte gli alberghi) sono state dei tetti che hanno servito a ripararmi dalla pioggia e dal sole, ma non delle CASE nel senso arcaico e venerabile della parola. Ed in ispecie quella che ho adesso, che non mi piace affatto, che ho comperato per far piacere a la mia Moglie e che sono stato lieto di far intestare a lei, perché veramente essa non è la mia casa.
Sarà quindi molto doloroso per me rivocare la Scomparsa amata come essa fu sino al 1929, nella sua integrità e nella sua bellezza, come essa continuò dopo tutto ad essere sino al 5 Aprile 1943 giorno in cui le bombe trascinate da oltre Atlantico la cercarono e la distrussero.
ANITA BERBER (1899-1928)
El 10 de noviembre de 1928 falleció en Berlín, víctima de la tuberculosis, la bailarina y actriz alemana Anita Berber. Tenía solo 29 años.
Anita Berber fue una de las personalidades más fascinantes de la Alemania "expresionista" y decadente de la República de Weimar en los años 20. Había nacido el 10 de junio de 1899 en Leipzig, en el seno de una familia de artistas, pues su padre (Felix Berber) era violinista, y su madre (Lucie Berber) era cantante de cabaret. Sus padres se separaron cuando ella era muy pequeña y pasó a vivir con su abuela en Dresde la mayor parte del tiempo.
Inclinada desde niña al baile, en su adolescencia estudio bajó la dirección de Rita Sacchetto, y más tarde con Emile Jacques-Dalcroze. Comenzó a bailar profesionalmente en 1917 en Berlín, y muy pronto se convirtió en una gran estrella conocida por todos. En esta época también posaba como modelo para revistas de moda como Die Dame (La Dama) y Elegante Welte (Mundo elegante)
En 1919 se casó con un hombre rico llamado Eberhard von Nathusius, con la intención de escapar del hogar y ganar independencia. El matrimonio con Nathusius no le impidió seguir teniendo múltiples aventuras tanto con hombres como con mujeres, como por ejemplo Susi Wanoswsky, propietaria de un club de ambiente lésbico en Berlín.
Berber partició en numerosas películas mudas, destacando varios trabajos con el director y productor Richard Oswald, como por ejemplo el filmtitulado Diferente a los demás (1919), considerada una de las primeras películas de la historia que representa la homosexualidad de forma positiva, o también Eerie Tales (1919), una película de misterio consistente en cuatro episodios y que tuvo mucho éxito. Berber también hizo un pequeño papel en la película Dr. Mabuse (1922) de Fritz Lang, una de las cumbres del expresionismo alemán.
No obstante su mayor notoriedad la alcanzó en el baile, donde su estilo rupturista y transgresor fascinó al público y generó una gran controversia. Anita introdujo en el escenario un erotismo ostentoso, así como una imaginería grotesca y macabra, en unos espectáculos que incluían música de grandes compositores como Debussy o Strauss. Llegaba incluso a bailar desnuda en el escenario. Sus detractores la consideraban vulgar y de mal gusto, mientras que sus seguidores la admiraban por su sofisticación y atrevimiento.
Pero donde Anita Berber rompió todos los esquemas fue en su vida personal. Era una habitual de los ambientes gays y underground de Berlín, y en su círculo de amistades figuraban todo tipo de personajes de los bajos fondos, como prostitutas, mafiosos, boxeadores, etc Sus relaciones lésbicas eran muy numerosas y publicamente conocidas, lo mismo que su adicción a la cocaína, y sus excesos con el alcohol. Berlín era por esta epoca una de las ciudades más liberales de Europa, y ella cultivaba su reputación de "chica mala" que al público le encantaba.
En 1922 contrajo matrimonio por segunda vez con Sebastian Droste, un escritor y bailarín muy vinculado al mundo underground y con el que realizaría tal vez sus mejores trabajos. Ambos hicieron juntos espectaculos como "Suicidio", "Morphium" o "Casa de locos". En 1923 publicaron un libro de poesía, dibujos y fotografías titulado "Danzas de vicio, horror y éxtasis", repleto de imaginería expresionista y barroca y basado en uno de sus espectáculos, que ofrecía una mirada cínica sobre sus experiencias personales y artísticas.
El matrimonio con Droste también se acabó rápido, y en 1924 se casó con un bailarín norteamericano llamado Henri Chatin-Hoffman, probablemente gay. Ambos viajaron por toda Europa, realizando numerosas actuaciones y dando mucho que hablar por sus escándalos, que incluían lesbianismo, drogas y orgías en los hoteles. Todo esto era recogido profusamente por los tabloides de la época.
Tantos excesos le acabaron pasando factura a Berber, deteriorándola física y mentalmente. Por esta época Otto Dix hizo varios retratos de ella en los que la presenta envejecida, demacrada y con todo el aspecto de una vampiresa puta y drogadicta. Estos retratos acabaron consolidando su reputación como un icono del Berlín decadente y libertino de la época de Weimar, que muchos consideraban la Sodoma y Gomorra del siglo XX, y que acabó tragicamente con la llegada de los nazis al poder en 1933. (Libertinas noches de Weimar)
Sin embargo Berber no llegó a ver el ascenso de los nazis al poder. En 1928 mientras realizaba una gira por varios nightclubs de Oriente Medio, contrajo la tuberculosis y su salud de deterioró muy rapidamente. Gracias a unos amigos pudo retornar a Berlín, donde murió en un hospital el 10 de noviembre de 1928. Tenía solo 29 años pero aparentaba muchos más. Hoy se cumplen 78 años.
Solo un año despues de su muerte Leo Lania publicó una biografía que recogía los aspectos más sensacionalistas de su vida. Este libro contribuyó a forjar la imagen de Berber como un mito decadente.
En 1987 se estrenó una película titulada Anita, las danzas del vicio y dirigida por Rosa Von Praunheim. Es bastante interesante, aunque en su día no tuvo gran exito.
Hay un libro sobre Anita Berber publicado por Mel Gordon hace muy pocos meses y titulado Las siete adicciones y cinco profesiones de Anita Berber.
Aunque en su época Berber era conocida más por sus provocaciones y sus escándalos, recientemente varios estudiosos han rescatado y reivindicado sus logros artísticos y su contribución a la danza y el arte modernos, y también su significación como parte del cambio cultural a favor de una sexualidad desinhibida y de la libertad e independencia de las mujeres.
Anita Berber fue la mujer más escandalosa en la Alemania de los años 20. A su lado Madonna o Kate Moss no dejan de ser inocentes colegialas. Tuvo una vida breve y muy intensa.
martes, 23 de octubre de 2007
VIATGE A ITÀLIA /fragment/
M'agradaria tornar a Itàlia, a la inmensa "pianura del Po", a aquell sol enganxós del migdia i a la freda humitat del capvespre.
A les interminables tertúlies sota els parasols mullats de la gran plaça. Al fons, majestuós el "Palazzo Comunale".
El Nando, la Lorenza i el Gianfranco, el cinzano, l'amaretto i les grans copes de "gelatti", l'intens olor dels camps de blatdemoro i, la fina boirina que invadeix cases i carrers. Els gruixuts jerseis surtits d'antigues calaixeres i la reconfortant calor de la bona companyia. El soroll esbalandrat de les bicicletes, el somriure net i l'alè perfumat dels amics.
Voldria tornar a Casalmaggiore, "picola citta" perfumada d'àcides olors, fèrtil i adobada terra que m'espera, humida i suau com un cos femení.
Werther
lunes, 22 de octubre de 2007
jueves, 18 de octubre de 2007
Cesare Pavese 1908-1950
VERRA' LA MORTE E AVRA' I TUOI OCCHI
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla
Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.
miércoles, 17 de octubre de 2007
EL PELEGRI DE PASSIONS
Com es pot sobreviure ?
Preguntava el pelegrí de passions
mentre la mà absent
palpava jovenívola allà a on
la nuesa es fa més nua.
El jardí era granat i odorós,
la magrana s'esberlaba sota cada sospir
i el pelegrí tot recobran la mà diguè:
Com es pot sobreviure devant tanta bellesa ?
Mentre, d'una ganivetada li obria el pit.
El tardorenc jardí es merevellà,
l'acte era massa sublim per sobreviurel,
els arbres defallien de plaer
i el jardí es va secar en un instant.
Werther
lunes, 15 de octubre de 2007
DIMITRI KIRSANOFF
Dimitri Kirsanoff’s Ménilmontant (1925)
researched by David Badagnani
Directed by Dimitri Kirsanoff (b. Dorpat, Estonia, March 6, 1899; d. France, February 11 1957, of a heart attack)
Cast: Nadia Sibirskaïa (Younger sister), Yolande Beaulieu (Older sister), Guy Belmont (Young man), Jean Pasquier, Maurice Ronsard.
Estonian-born filmmaker Dimitri Kirsanoff emigrated to Paris with his parents in the early 1920s. There he trained as a musician, studying cello at the École Normale de Musique in Paris and playing music for silent films. He quickly became associated with the circle of young avant-garde ("impressionist") French filmmakers, and began making his own independently produced films on tiny budgets. These stylish, original, early films earned him a considerable critical reputation and were later deemed precursors of both French "poetic realism" and Italian neo-realism. Kirsanoff's first wife, the beautiful Nadia Sibirskaïa (born Jeanne Brunet in Redon, France, 1901), was the principal actress in most of his early films. (She also appeared in Jean Renoir's famous Crime of M. Lange (1935).) Kirsanoff's second wife, Monique Kirsanoff (b. 1913) is the editor of numerous French films.
Ménilmontant (1925), Kirsanoff's second film, is also his best known. (His first film, L'Ironie du destin, completed in 1923, is now lost). Kirsanoff not only directed, but co-photographed, edited, and produced the film for his own company. Ménilmontant was filmed during the winter of 1924-25, primarily on location in Ménilmontant, a poor working class suburb on the eastern edge of Paris which gives the film its name. Originally entitled Les cents pas (The Hundred Steps), the film was at first rejected by Paris film distributors. It was subsequently picked up by film presenter Jean Tedesco for the second season of his series at the Vieux-Colombier theater, and came to be known as Ménilmontant. Kirsanoff's film helped assure the success of the Vieux-Colombier and soon became a major film on the ciné-club and specialized film circuit.
Ménilmontant is in many ways a striking film, and has been described as "une oevre presque parfaite" ("a nearly perfect work") (Georges Sadoul, Le Cinéma Français, 1962). Its story is told entirely in images, without the use of explanatory intertitles; Kirsanoff was among the very rare filmmakers of the silent era to attempt this. The film makes use of techniques such as montage, hand-held camera, ultra-rapid montage, and superposition to achieve the elusive, transcendent quality of "photogénie" so sought after by the French impressionist film directors of the era. Ménilmontant, thus, comes closer to poetry than to narrative prose.
After Ménilmontant, Kirsanoff continued his experiments in film, most notably with Brumes d'automne (Autumn Mists) (1929), and Rapt (1934), made in Switzerland, which featured the use of "contrapuntal sound," with music by Arthur Honegger. With the coming of sound and his separation from Sibirskaïa in 1939, Kirsanoff lost personal artistic control of his work and had to resign himself to working on mediocre commercial films and sponsored documentaries.
------------------------------------------------------------------------
lunes, 23 de julio de 2007
jueves, 19 de julio de 2007
FESTIVAL DE HYERES
CAHIERS DU CINEMA
Nº 304 Octobre 1979
Leos Carax
Le film catalan Shirley Temple Story de Antoni Padrós (1975-76) était une sorte de “happening” dans le programmation du festival-même s’il ne restait qu’une vingtaine de espectateurs à fin de la projection. Quatre heures de pellicule brute, non raffinée, noire et blanche.A.Padrós (2) a un tempérament de cinéaste délirant- je ne parle pas d’un délire à la Ken Russel, fantasmatique et esthétisant, mais d’un rapport fou au cinéma à la pellicule, aux images qu’il prend (A.P. ne fait jamais de seconde prise; la quasi totalité des plans tournés sont utilisés). Il s’agit au départ de raconter comment Shirley Temple, America’s little sweetheart, n’a pas obtenu le rôle de Judy Garland dans Le Magicien d’Oz. Mais le film est constamment détourné: par une bande d’anarcho-structuralistes, par les Filles de Généraux (Pit,Pot,Put),
par des anges fascistes et sexués. Par Hollywood etc. S.T.S. jue avec et de sa durée: le spectateur bouge sans arrêt par rapport au film, lequel a au moins cinc fins. On en prend plein la vue et l’ouïe (répertoire-fleuve de chansons américaines et allemandes des annés trente-quarante). L’usage du kitsch est tellement primaire qu’il n’est pas insupportable-comme souvent. La Shirley Temple de l’histoire, c’est Rosa Morata, un corps enfantin et obscène qui s’articule–se désarticule à volonté, un visage génialment poupin. Elle a un don pour soutenir les longs plans fixes: comme celui, démentiel, où elle gringote des corn flakes avec flegme, assise contre un grand mur nu, alors que nous parviennent les dialogues d’un feuilleton-télévision américain, en voix off et histérique.
CAHIERS DU CINEMA
Nº 304 Octobre 1979
Leos Carax
Le film catalan Shirley Temple Story de Antoni Padrós (1975-76) était une sorte de “happening” dans le programmation du festival-même s’il ne restait qu’une vingtaine de espectateurs à fin de la projection. Quatre heures de pellicule brute, non raffinée, noire et blanche.A.Padrós (2) a un tempérament de cinéaste délirant- je ne parle pas d’un délire à la Ken Russel, fantasmatique et esthétisant, mais d’un rapport fou au cinéma à la pellicule, aux images qu’il prend (A.P. ne fait jamais de seconde prise; la quasi totalité des plans tournés sont utilisés). Il s’agit au départ de raconter comment Shirley Temple, America’s little sweetheart, n’a pas obtenu le rôle de Judy Garland dans Le Magicien d’Oz. Mais le film est constamment détourné: par une bande d’anarcho-structuralistes, par les Filles de Généraux (Pit,Pot,Put),
par des anges fascistes et sexués. Par Hollywood etc. S.T.S. jue avec et de sa durée: le spectateur bouge sans arrêt par rapport au film, lequel a au moins cinc fins. On en prend plein la vue et l’ouïe (répertoire-fleuve de chansons américaines et allemandes des annés trente-quarante). L’usage du kitsch est tellement primaire qu’il n’est pas insupportable-comme souvent. La Shirley Temple de l’histoire, c’est Rosa Morata, un corps enfantin et obscène qui s’articule–se désarticule à volonté, un visage génialment poupin. Elle a un don pour soutenir les longs plans fixes: comme celui, démentiel, où elle gringote des corn flakes avec flegme, assise contre un grand mur nu, alors que nous parviennent les dialogues d’un feuilleton-télévision américain, en voix off et histérique.
Caspar David Friedrich y el joven Werther
Fue durante una mañana, muy temprano, cuando el joven Werther penetro en un paisaje ajeno, el paisaje era sombrío y no le pertenecía, el paisaje era de Caspar David Friedrich, súbitamente la mañana se transformó en un frío atardecer, en el fondo dos mujeres regresaban del cementerio de llorar a sus muertos, el joven caminó hacia un futuro incierto, jamás regresó.
THE RISING, FALL AND REST OF MARIA VON HERZIG
© Antoni Padrós 1986
Confessional melodrama, on edge and purposely out of tune, where music underlines every accion with accurate precision.
A Spanish actress, Maria Montenegro, is successful in the nazi Germany under the name of Maria Von Herzig. Very seriously ill she is forced to go back to Spain where she confines herself in a mansion to prepare what will be her last perfomance.
Scorted by her secretary and confident she speaks of the past splendours while she feverishly identifies with the role of Werther's Lotte, her last chance to remain in the fictitious world of cinema.
Madden she drags herself towards the most absolute decadence. Withim exasperation, in a total and absolute confusion, she will call on Werner and Werther, convinced that it is Werther who has finally come to free her of her suffering. Ecstasy will come beyond death, finally being Werther's Lotte, while Jan Kiepura sings "Heute nacht oder nie".
© Antoni Padrós 1986
Confessional melodrama, on edge and purposely out of tune, where music underlines every accion with accurate precision.
A Spanish actress, Maria Montenegro, is successful in the nazi Germany under the name of Maria Von Herzig. Very seriously ill she is forced to go back to Spain where she confines herself in a mansion to prepare what will be her last perfomance.
Scorted by her secretary and confident she speaks of the past splendours while she feverishly identifies with the role of Werther's Lotte, her last chance to remain in the fictitious world of cinema.
Madden she drags herself towards the most absolute decadence. Withim exasperation, in a total and absolute confusion, she will call on Werner and Werther, convinced that it is Werther who has finally come to free her of her suffering. Ecstasy will come beyond death, finally being Werther's Lotte, while Jan Kiepura sings "Heute nacht oder nie".
viernes, 6 de julio de 2007
L'HOME PRECIS
©L'HOME PRECÍS
Un conte de Nadal
VITA SI SCIAS VTI LONGA EST
Nadal
Era un fred matí de Nadal quan tot just obrint els ulls, aquell home tan precís va endevinar, o tal vegada pressentir, que els esdeveniments es precipitarien damunt seu d’una forma desigual, però previsible.
L’estranya llum que es filtrava de l’exterior a través dels finestrons, tenia quelcom de misteriós i extraordinari alhora . Arraulit dins el llit , aquell home tan precís va intentar esbrinar-ho, però aquest petit esforç li va semblar quasi tan complicat com endinsar-se en el laberint d’Arcàdia, llavors, amb un impuls sense control es precipità fora del llit tot posant-se dempeus sobre el terra fred. Aquest procès tant natural i instintiu li va donar a entendre que el seu ordre interior s’esmicolava, ja que aquest no seguia cap decisió preconcebuda i ell, sempre tan precís, es preguntava el perquè d’aquest gest tan injustificat com inútil. A aquell home tot aixó el desconcertava, ja que no li era gens fàcil d’arribar a cap conclusió, però a pesar de tot, ell impertèrrit, seguia investigant amb tanta meticulositat, que el seu règim intern i ferotge l’acabava per embogir.
Va obrir els finestrons amb un gest mecànic, improvisat i sense premeditació: una llum blanca i esfereïdora va il.luminar l’habitació; teulades i terrats semblaven estar captius del pes sòlid de la neu, mentre el blanc s’endinsava i es confonia amb el gris del cel tot perdent-se cap a l’horitzó. L’alè d’aquell home tan precís va entelar els vidres per uns instants, mentre un cert desassossec va apoderar-se de la seva persona en sentir-se plenament indentificat amb el paisatge que se li oferia al seu davant, era aquella coneguda fredor que feia tant de temps que s’havia instal.lat dins seu, i ara en aquest matí de Nadal es reflectia en ell com una bufetada; a on havien anat a parar aquells vells sentiments? Ara, disortadament, una terrible glaçor ocupava el seu lloc, la meticulositat del seu caracter l’havia apartat de tot allò, deia ell, que li podia fer més mal; els sentiments al.liens.
Amb un gest estudiat i precís es va calçar las sabatilles i amb una precisió immillorable va engiponar-se la bata de franel.la gris, llavors es va dirigir cap la cambra de bany. S’introduí dins la sala freda, ascèptica i ordenada on les tovalloles guardaven una simetria perfecta, obsessiva. Les diferents ampolles de colónia, after, massatge, etc. arrenglerades tot fent escala de colors i de tamanys; de grans a petites. Tot aixó era observat pel nostre home amb tanta precisió que li feia modificar qualsevol anomalia per insignificant que fos. Era una cambra de bany sense empremtes i que defallia davant de tanta perfecció. Aquell home tan precís abans de pujar sobre la bàscula de bany ja sabia de bell antuvi que el seu pes des de feia molt de temps era de seixanta cinc quilos, però, de nou, la seva precisió s’esmicolava al comprovar que d’un dia per l’altre havia augmentat un quilo, allò el va trasbalsar d’una forma bastant ostensible i va ser llavors quan un fet encara més inexplicable i extraordinari el colpejà definitivament. Una manca de coordinació entre el seu cervell i els seus reflexes va fer que el seu rostre es reflectís involuntàriament en el mirall.
Un calfred li va lliscar pel moll de l’os al comprovar que un plec profund li ratllava la cara de dalt a baix.- No pot ser, però si ahir abans d’anar a dormir tenia la cara ben llisa- va pensar. Alló representava que aquell deteriorament espontani no seguia cap mena d’ordre i que aquell senyal tant sols es podia entendre, potser, com un presagi; però, per què? o potser només tan sols es tractava d’un senyal obscè sorgit de la nit o del malson de sentir-se despert?
Era evident que aquell personatge que es reflectia davant seu no li era totalment desconegut, més ben dit, en part s’hi reconeixia i aixó el pertorbava. Mai s’havia observat amb tanta precisió, i per més que ho intentava no podia apartar la vista del solc que li partia la cara, - Quin fàstic! va pensar, mentre donava un pas enrera tot assajant la fugida, però ja era massa tard per intentar-ho. Un fet que aquell home tan precís classificaria també d’extraordinari va capgirar tots els seus plantejaments. Aquell rostre, que a la fí era el seu rostre, almenys d’aixó ell n’estava més o menys segur, va transformar imperceptiblement el rictus escèptic de la seva boca amb un somriure, que immediatament ell va qualificar de malèfic.
La seva inquietud era creixent, a més tenia la certesa que aquella situació acabaria per escapar-se-li de les mans si no optava per una acció precisa i dràstica. Volia saber si aquell home que l’observava des d‘el mirall era veritablement ell mateix, però, com podia averiguar-ho? El seu ordenat sistema de reacció el portava a una lògica ben galdosa; ell un home tan precís, s’endinsava per uns paranys confusos que feien que el seu món trontollés, saltant-se les més elementals normes d’un ordre establert, del que ell n’era el seu escarceller. Llavors, amb la precisió que li era pròpia, arribà a la conclusió no sense deixar de sospesar que l’acte que anava a realitzar el podria, potser, pertorbar eternament, ja que es tractava d’un viatge del que no en sabia rés, ni tan sols si la tornada seria possible. Havia de travessar el mirall i situar-se a la part oposada , per poder certificar o, més ben dit, assegurar que el que reflectia el mirall era veritat, o en tot cas poder així desemmascarar l’intrús que li usurpava l’imatge. Després d’aquest tan lògic raonament, aquell home pertorbat per l’angoixa de no saber si era o no era realment ell mateix, decidí travessar el mirall sense cap altre raciocini, i així ho va fer; primer una mà i després l’altra i amb un tres i no res es va trobar a l’altre cantó del mirall observant la cambra de bany des d’una perspectiva totalment diferent. La cambra, ara, estava buida, tant sols s’hi podia contemplar el sinistre parpelleig del neó.
En el seu rostre es dibuixava l’espant, un espant que no es podia reflectir enlloc, llavors va donar uns passos enrera, aquella soledat no era la soledat confortable i egoïsta a la que estava acostumat aquell home tan precís, sino que alló era el no rés. Una veu que era com la seva veu, va fer que es girés. Allí estava ell en carn i ossos, era com l’home precís però no ho era, en el rostre d’aquell home no hi havia cap plec, en canvi si que hi havia una expresió que irradiava bondat. Llavors l’home precís va iniciar un diàleg amb el seu doble i digué:
- Quina mena de broma és aquesta?, i tu, qui ets?
Aquell home que era igual que ell però que no ho era, va accentuar el seu somriure una mica més, cosa, que a l’home precís li va semblar fora de lloc, mentre aquell desconegut li deia;
- Mira, a pesar de les aparences, jo no soc la teva consciència, ja que aquesta fa molt de temps que es va morir d’avorriment - digué tot això amb un aire festiu i enriolat. Llavors l’home precís quequejant per la ràbia tan sols va poder dir:
- Però, què, què, què vols dir amb això de l’avorriment?
- Vull dir que jo soc la part lúdica que tu, durant tota la teva vida, has anat rebutjant , podriem dir que soc el teu alter ego o, si tu vols, el teu àngel de la guarda i que estic aquí per passar comptes.
- Passar comptes? però, de què? Jo mai no he fet mal a ningú, sempre he estat un home correcte i respectuós amb tothom.
- Sí, si, ja ho sé tot això, però tu no t’has arriscat mai, sempre has estat sota el teu propi control i sense cap màcula. A veure, què en saps dels sentiments del altres? i dels teus? Rés, veritat? Mira, pels de dalt, que filen molt prim, una vida com la teva és considerada com un error de fabricació. Aquest solc que et parteix la cara i que tan et preocupa, perquè s’escapa dels teus coneixements, és com un senyal d’advertència. Mira, la vida és llarga si la saps aprofitar i sino, no . Digué l’àngel amb un to sever.
A l’home precís les paraules de l’àngel el van fer reflexionar per uns instans i després digué:
- Què és el que puc fer, doncs? Per a mi aquest ordre tan precís significava la meva protecció. En certa manera, el meu ordre m’evitava el dolor.
L’àngel brandant el cap amb comprensió, afegí:
- La vida significa exposar-se al bé i al mal, al de dalt, que ho veu i ho sap tot, li complau que disfruteu, però li empipa que tingueu por a la vida, i que li busqueu una perfecció impossible. Mira, si hagués volgut fer-vos perfectes ja us hi hagués fet-.L’àngel restà uns moments en silenci i l’home precís ho aprofità per replicar:
- A veure si ho entenc, tu m’estàs dient que soc trist i avorrit en la meva recerca impossible de la perfecció, i per dir-me tot això aprofites el dia d’avui que és Nadal par notificar-me que aquesta manera de ser no agrada al de dalt, fracament ho trobo una impertinència i em pregunto quin mal hi ha a ser com sóc. L’home plegà els braços amb energia, mentre l’àngel, sortint del seu recolliment, digué:
- Home! home! tampoc t’ho has d’agafar així, però en una cosa si que tens raò, la veritat és que escollim el dia de Nadal par visitar els mortals, perquè el dia d’avui és un dia en que la vostra sensibilitat sembla estar més a flor de pell, degut potser als grans magatzems, i els enllumenats, i les nadales al carrer que proliferen monòtones arreu. Naturalment, nosaltres aprofitem l’avinentesa dels mitjans de comunicació per fer-nos presents durant aquesta diada. Per altre banda el que t’intentem dir és que una mica de frivolitat no fa mal a ningú. A veure, tu, per exemple, què en saps dels plaers de la vida? Rés, oi? Vull dir que tot el que et queda pendent per experiències no viscudes, haig de carregar-ho jo a les meves espatlles, per la qual cosa ja va sent hora de que compartim aquest pes, ja que si continues com ara en poc temps et quedaràs tan erm com una pedra i llavors ja no hi haurà res a fer-. L’àngel allargà els braços cap aquell home tan precís, com si volgués assenyalar-li el camí, i amb una veu suau i persuassora afegí:
- Au, au, vine amb mi.
I l’home precís va unir les seves mans amb el seu alter ego o àngel de la guarda i va dir:
- A on anem?
L’àngel, amb un somriure malèfic, li digué:
- A buscar un bon lloc per passar la nit i esperar amb franc albir la ressurrecció de la teva carn.
Va ser en aquell fred matí de Nadal quan, tot just obrint els ulls, aquell home tan precís va endevinar, o tal vegada pressentir, que els esdeveniments es precipitarien damunt seu d’una forma desigual, però previsible.
Werther 1996
Un conte de Nadal
VITA SI SCIAS VTI LONGA EST
Nadal
Era un fred matí de Nadal quan tot just obrint els ulls, aquell home tan precís va endevinar, o tal vegada pressentir, que els esdeveniments es precipitarien damunt seu d’una forma desigual, però previsible.
L’estranya llum que es filtrava de l’exterior a través dels finestrons, tenia quelcom de misteriós i extraordinari alhora . Arraulit dins el llit , aquell home tan precís va intentar esbrinar-ho, però aquest petit esforç li va semblar quasi tan complicat com endinsar-se en el laberint d’Arcàdia, llavors, amb un impuls sense control es precipità fora del llit tot posant-se dempeus sobre el terra fred. Aquest procès tant natural i instintiu li va donar a entendre que el seu ordre interior s’esmicolava, ja que aquest no seguia cap decisió preconcebuda i ell, sempre tan precís, es preguntava el perquè d’aquest gest tan injustificat com inútil. A aquell home tot aixó el desconcertava, ja que no li era gens fàcil d’arribar a cap conclusió, però a pesar de tot, ell impertèrrit, seguia investigant amb tanta meticulositat, que el seu règim intern i ferotge l’acabava per embogir.
Va obrir els finestrons amb un gest mecànic, improvisat i sense premeditació: una llum blanca i esfereïdora va il.luminar l’habitació; teulades i terrats semblaven estar captius del pes sòlid de la neu, mentre el blanc s’endinsava i es confonia amb el gris del cel tot perdent-se cap a l’horitzó. L’alè d’aquell home tan precís va entelar els vidres per uns instants, mentre un cert desassossec va apoderar-se de la seva persona en sentir-se plenament indentificat amb el paisatge que se li oferia al seu davant, era aquella coneguda fredor que feia tant de temps que s’havia instal.lat dins seu, i ara en aquest matí de Nadal es reflectia en ell com una bufetada; a on havien anat a parar aquells vells sentiments? Ara, disortadament, una terrible glaçor ocupava el seu lloc, la meticulositat del seu caracter l’havia apartat de tot allò, deia ell, que li podia fer més mal; els sentiments al.liens.
Amb un gest estudiat i precís es va calçar las sabatilles i amb una precisió immillorable va engiponar-se la bata de franel.la gris, llavors es va dirigir cap la cambra de bany. S’introduí dins la sala freda, ascèptica i ordenada on les tovalloles guardaven una simetria perfecta, obsessiva. Les diferents ampolles de colónia, after, massatge, etc. arrenglerades tot fent escala de colors i de tamanys; de grans a petites. Tot aixó era observat pel nostre home amb tanta precisió que li feia modificar qualsevol anomalia per insignificant que fos. Era una cambra de bany sense empremtes i que defallia davant de tanta perfecció. Aquell home tan precís abans de pujar sobre la bàscula de bany ja sabia de bell antuvi que el seu pes des de feia molt de temps era de seixanta cinc quilos, però, de nou, la seva precisió s’esmicolava al comprovar que d’un dia per l’altre havia augmentat un quilo, allò el va trasbalsar d’una forma bastant ostensible i va ser llavors quan un fet encara més inexplicable i extraordinari el colpejà definitivament. Una manca de coordinació entre el seu cervell i els seus reflexes va fer que el seu rostre es reflectís involuntàriament en el mirall.
Un calfred li va lliscar pel moll de l’os al comprovar que un plec profund li ratllava la cara de dalt a baix.- No pot ser, però si ahir abans d’anar a dormir tenia la cara ben llisa- va pensar. Alló representava que aquell deteriorament espontani no seguia cap mena d’ordre i que aquell senyal tant sols es podia entendre, potser, com un presagi; però, per què? o potser només tan sols es tractava d’un senyal obscè sorgit de la nit o del malson de sentir-se despert?
Era evident que aquell personatge que es reflectia davant seu no li era totalment desconegut, més ben dit, en part s’hi reconeixia i aixó el pertorbava. Mai s’havia observat amb tanta precisió, i per més que ho intentava no podia apartar la vista del solc que li partia la cara, - Quin fàstic! va pensar, mentre donava un pas enrera tot assajant la fugida, però ja era massa tard per intentar-ho. Un fet que aquell home tan precís classificaria també d’extraordinari va capgirar tots els seus plantejaments. Aquell rostre, que a la fí era el seu rostre, almenys d’aixó ell n’estava més o menys segur, va transformar imperceptiblement el rictus escèptic de la seva boca amb un somriure, que immediatament ell va qualificar de malèfic.
La seva inquietud era creixent, a més tenia la certesa que aquella situació acabaria per escapar-se-li de les mans si no optava per una acció precisa i dràstica. Volia saber si aquell home que l’observava des d‘el mirall era veritablement ell mateix, però, com podia averiguar-ho? El seu ordenat sistema de reacció el portava a una lògica ben galdosa; ell un home tan precís, s’endinsava per uns paranys confusos que feien que el seu món trontollés, saltant-se les més elementals normes d’un ordre establert, del que ell n’era el seu escarceller. Llavors, amb la precisió que li era pròpia, arribà a la conclusió no sense deixar de sospesar que l’acte que anava a realitzar el podria, potser, pertorbar eternament, ja que es tractava d’un viatge del que no en sabia rés, ni tan sols si la tornada seria possible. Havia de travessar el mirall i situar-se a la part oposada , per poder certificar o, més ben dit, assegurar que el que reflectia el mirall era veritat, o en tot cas poder així desemmascarar l’intrús que li usurpava l’imatge. Després d’aquest tan lògic raonament, aquell home pertorbat per l’angoixa de no saber si era o no era realment ell mateix, decidí travessar el mirall sense cap altre raciocini, i així ho va fer; primer una mà i després l’altra i amb un tres i no res es va trobar a l’altre cantó del mirall observant la cambra de bany des d’una perspectiva totalment diferent. La cambra, ara, estava buida, tant sols s’hi podia contemplar el sinistre parpelleig del neó.
En el seu rostre es dibuixava l’espant, un espant que no es podia reflectir enlloc, llavors va donar uns passos enrera, aquella soledat no era la soledat confortable i egoïsta a la que estava acostumat aquell home tan precís, sino que alló era el no rés. Una veu que era com la seva veu, va fer que es girés. Allí estava ell en carn i ossos, era com l’home precís però no ho era, en el rostre d’aquell home no hi havia cap plec, en canvi si que hi havia una expresió que irradiava bondat. Llavors l’home precís va iniciar un diàleg amb el seu doble i digué:
- Quina mena de broma és aquesta?, i tu, qui ets?
Aquell home que era igual que ell però que no ho era, va accentuar el seu somriure una mica més, cosa, que a l’home precís li va semblar fora de lloc, mentre aquell desconegut li deia;
- Mira, a pesar de les aparences, jo no soc la teva consciència, ja que aquesta fa molt de temps que es va morir d’avorriment - digué tot això amb un aire festiu i enriolat. Llavors l’home precís quequejant per la ràbia tan sols va poder dir:
- Però, què, què, què vols dir amb això de l’avorriment?
- Vull dir que jo soc la part lúdica que tu, durant tota la teva vida, has anat rebutjant , podriem dir que soc el teu alter ego o, si tu vols, el teu àngel de la guarda i que estic aquí per passar comptes.
- Passar comptes? però, de què? Jo mai no he fet mal a ningú, sempre he estat un home correcte i respectuós amb tothom.
- Sí, si, ja ho sé tot això, però tu no t’has arriscat mai, sempre has estat sota el teu propi control i sense cap màcula. A veure, què en saps dels sentiments del altres? i dels teus? Rés, veritat? Mira, pels de dalt, que filen molt prim, una vida com la teva és considerada com un error de fabricació. Aquest solc que et parteix la cara i que tan et preocupa, perquè s’escapa dels teus coneixements, és com un senyal d’advertència. Mira, la vida és llarga si la saps aprofitar i sino, no . Digué l’àngel amb un to sever.
A l’home precís les paraules de l’àngel el van fer reflexionar per uns instans i després digué:
- Què és el que puc fer, doncs? Per a mi aquest ordre tan precís significava la meva protecció. En certa manera, el meu ordre m’evitava el dolor.
L’àngel brandant el cap amb comprensió, afegí:
- La vida significa exposar-se al bé i al mal, al de dalt, que ho veu i ho sap tot, li complau que disfruteu, però li empipa que tingueu por a la vida, i que li busqueu una perfecció impossible. Mira, si hagués volgut fer-vos perfectes ja us hi hagués fet-.L’àngel restà uns moments en silenci i l’home precís ho aprofità per replicar:
- A veure si ho entenc, tu m’estàs dient que soc trist i avorrit en la meva recerca impossible de la perfecció, i per dir-me tot això aprofites el dia d’avui que és Nadal par notificar-me que aquesta manera de ser no agrada al de dalt, fracament ho trobo una impertinència i em pregunto quin mal hi ha a ser com sóc. L’home plegà els braços amb energia, mentre l’àngel, sortint del seu recolliment, digué:
- Home! home! tampoc t’ho has d’agafar així, però en una cosa si que tens raò, la veritat és que escollim el dia de Nadal par visitar els mortals, perquè el dia d’avui és un dia en que la vostra sensibilitat sembla estar més a flor de pell, degut potser als grans magatzems, i els enllumenats, i les nadales al carrer que proliferen monòtones arreu. Naturalment, nosaltres aprofitem l’avinentesa dels mitjans de comunicació per fer-nos presents durant aquesta diada. Per altre banda el que t’intentem dir és que una mica de frivolitat no fa mal a ningú. A veure, tu, per exemple, què en saps dels plaers de la vida? Rés, oi? Vull dir que tot el que et queda pendent per experiències no viscudes, haig de carregar-ho jo a les meves espatlles, per la qual cosa ja va sent hora de que compartim aquest pes, ja que si continues com ara en poc temps et quedaràs tan erm com una pedra i llavors ja no hi haurà res a fer-. L’àngel allargà els braços cap aquell home tan precís, com si volgués assenyalar-li el camí, i amb una veu suau i persuassora afegí:
- Au, au, vine amb mi.
I l’home precís va unir les seves mans amb el seu alter ego o àngel de la guarda i va dir:
- A on anem?
L’àngel, amb un somriure malèfic, li digué:
- A buscar un bon lloc per passar la nit i esperar amb franc albir la ressurrecció de la teva carn.
Va ser en aquell fred matí de Nadal quan, tot just obrint els ulls, aquell home tan precís va endevinar, o tal vegada pressentir, que els esdeveniments es precipitarien damunt seu d’una forma desigual, però previsible.
Werther 1996
jueves, 5 de julio de 2007
CARTA DE CARLOTA A WERTHER
El cielo enfurecido lanza rayos mortales en forma de afiladas espadas que se clavan en mi corazón hasta formar la imagen dolorosa que te escribe, y que a duras penas puede sostener la frágil pluma, que desfallece sobre el papel.
Con exultante fervor saludo al Señor de las Tinieblas, que guia nuestros pasos y nos acerca al encuentro definitivo, como la luz al alba.
¡Werther! Mi nostalgia se torna en perpetua impaciencia. Beso tu sombra bien amada y corro hacia ti, con un deseo que es también sufrimiento.
Tu Carlota
LAURA /Gene Tierney /
Mai més, mai més
podrem arranjar l’estropell
l’irreperable buit de la seva absëncia.
Amdós ho sabem i malaïm la
intolerància dels déus, que
així ho dicidiren.
Ella quasi perpètua, incansable,
repeteix dia darrera dia
aquella imatge congelada,
tot venint de la pluja,
tot retornant de la mort.
Mai més, mai més
podrem sorprende el seu esguard
que ens busca dins la fosca.
Laura ombra estimada,
si algun dia et retrobem
ja no serà el mateix, ja que
l’éxtasi tan minuciosament preparat
es va interrompre i nosaltres
malauradament, ja no podrem anar més enllà.
Goodbye Laura!
Werther
Mai més, mai més
podrem arranjar l’estropell
l’irreperable buit de la seva absëncia.
Amdós ho sabem i malaïm la
intolerància dels déus, que
així ho dicidiren.
Ella quasi perpètua, incansable,
repeteix dia darrera dia
aquella imatge congelada,
tot venint de la pluja,
tot retornant de la mort.
Mai més, mai més
podrem sorprende el seu esguard
que ens busca dins la fosca.
Laura ombra estimada,
si algun dia et retrobem
ja no serà el mateix, ja que
l’éxtasi tan minuciosament preparat
es va interrompre i nosaltres
malauradament, ja no podrem anar més enllà.
Goodbye Laura!
Werther
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
